dimecres, 18 de març del 2015

Assaig de meditació

Al vell que sóc gairebé no el sorprèn
cap espectacle; i tanmateix no es pot
pas dir que estigui especialment trist,
només, potser, una mica decebut,
com tothom, com tothom, i un xic cansat
pels anys i per les xacres.
Però posem per cas, que deia l’oncle,
que es fes un lífting a la pell de l’ànima
i pagués deutes potser no contrets
als obscurs creditors dels anys difícils,
o bé que, iconoclasta, es proclamés
postulant d’un encès postmodernisme
i s’inventés paradisos exòtics:
què en trauria? Ni capgirant el món,
si el pogués capgirar, no alteraria
l’ordre del temps, rigorós i conspicu,
ni estrenaria cos d’adolescent,
ni tindria de franc cap dels peatges
que imposen els experts i els poderosos.
Res de res, o tan poc que, fet i fet,
més li valdrà, si pot, d’interpretar-se
a simateix tan dignament com pugui,
procurant, això sí, que el personatge
no se limengi gaire la persona.
I viure, tant se val, a l’inrevés
de molts o de tothom, amb la llunyana
festa del cos per tota referència
i un horitzó tan singular que sembla
que porti data de caducitat.
Això i res més. I ara que torna a Andorra,
el vell que sóc encara s’entendreix
perquè la tarda és un cadell que esbulla
càlidament la vida, i perquè tot
el que vol s’ho pot dir amb una paraula

que es repeteix, somrient, en veu baixa.


MIQUEL MARTÍ I POL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada