dijous, 30 de setembre del 2010

Aprenent a veure vins

       Com us vaig explicar, el cap de setmana que ens varem escapar a Pontons varem fer un curs/cata intensiu de vins. Ho varem fer a les caves Xamós. Una petita cava ubicada a Pontons, En Josep i la Pilar, ens van fer sentir com a casa. Ens van tractar molt bé, tant en el curset com en les xerrades que vam fer desprès mentre picàvem una mica i gaudíem del vi que havia sobrat. Curtes per mala sort, ja que anàvem sempre pendents del rellotge. Aquesta cava està situada en la vall d’entrada a Pontons, un dos quilòmetres abans d’arribar-hi. Te una bona vista de la vall, amb un camp d’oliveres i un tros de vinya amb raïm moscatell. Ven bé davant d’on varem fer la cata i havia un pebrer. Curiós si més no. No n’havia vist mai cap. En Josep ens va transmetre  una ínfima part de la seva saviesa vitivinícola. Ens va ensenyar molt, tant en tècniques de cata, com en saber gaudir de cada instant mentre et veus una copa de vi. Sobretot si ho fas en bona companyia.  Durant les gairebé 7 hores que va durar el curs, varem provar un total de 20 vins. Blancs, negres i caves. Algun d’ells impressionats i d’altres no tant . El que no puc negar, és que de la fredor i el silenci del seu celler, emergeixen  uns vins de gran qualitat. Tenen un merlot reserva del 1999 que et fa seure, un cava rosat impressionant, i per a mi, l’estrella és un cava gran reserva  Chardonnay del 2003, 75 mesos de criança, et deixa sense paraules. Aniré fent entrades més endavant per cada un. En definitiva, una experiència de la que sempre et queden ganes de repetir, i ja no només per el vi, sinó per el binomi “ vi - companyia ”. Us poso l'enllaç de les caves. Caves Xamós


Caves Xamós

diumenge, 26 de setembre del 2010

Un formatge

        Fa dies em varen regalar un formatge Serrat Gros. És un formatge de llet de cabra elaborat a Cal Codina d’Ossera, aquest formatge és de pasta tova, escorregut lentament i madurat en una cava natural. Es presenta embolicat en cotó cru per a la seva millor conservació. Personalment , abans de provar-lo, vaig pensar que era un d’aquells formatges forts de cabra,  que et deixen el regust a la cabra en sí, dons no,el vaig trobar exquisit, fort i suau a l’hora. Cremós i amb molt de gust i molt ben presentat. A part ha rebut bastants guardons. Si us agrada el formatge de cabra, el recomano ,val la pena.  L’enllaç de Cal Codina.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Contrasenyes segures?


                   Llegint vaig trobar un article que parlava sobre la seguretat de les contrasenyes a la xarxa. Resulta que cada cop les GPU (unitats de processament gràfic), són més potents,  i es poden considerar petites súper computadores de baix cost. A part des de fa poc temps una empresa del sector va llançar al mercat software amb la possibilitat de programar-lo amb el conegut llenguatge C. Resumint que tenim consoles de videojocs amb processadors de varis nuclis que poden treballar a una velocitat de 2 teraflops. Si això hi sumem algú amb ganes de fer coses il·legals, ens podem trobar que les nostres contrasenyes de menys de 12 dígits siguin, possiblement, vulnerables en aquests moments. Us deixo l’enllaç de la notícia original.   scitech-news

dijous, 16 de setembre del 2010

Reflexió

       L’altre dia tot passejant vaig veure que hi havia una exposició  de l’Agustí  Centelles, i vaig entrar-hi. Era una petita mostra de la seva obra. De totes les fotografies que hi havia, una em va cridar l’atenció. La foto és la de la imatge. Em va fer pensar molt, en la gent, que diuen - aquest nen és dolent - o - aquest nen és un dimoni - . Realment ho creieu ? Veient-la , podeu arribar a imaginar que algun d’aquests nens ho ha après sol ? Clar llavors el subconscient et diu que és un muntatge i que no és real. Pot ser. Aleshores hauríem d’assabentar-nos si és realitat o ficció. Però bé no em vull referir a la veracitat d’aquell moment, sinó extrapolar-ho als exemples quotidians que veuen cada dia els nostres fills. Crec que hauríem de tenir en compte moltes de les coses que fem i diem davant seu. I jo el primer. Tornant a la fotografia  ......  colpidora!

Fotografia d'Agustí Centelles.

Rally de Japó

           El cap de setmana passat es va córrer el Rally del Japó, un rally totalment de terra. Corrien les tres categories, però en Xevi no va córrer en la seva. Així només farem el seguiment d’en Kimi. El primer dia en Kimi va estar en la seva línea, vuitè, per darrera els pilots experimentats. Va millorar els seus temps en les segones passades de cada tram.  Donant a entendre una progressió. El  segon dia va fer el mateix, vuitè al final per darrera dels “bons” i millorant, gairebé  en cada tram, a la segona passada. El tercer dia, al primer tram del matí, omissió d’una nota del copilot, sortida de pista i cap a casa.  He llegit declaracions d’altres pilots que deien que ha sigut en rally difícil, però ja començaria a ser hora que no fes aquestes errades si realment vol un futur en aquest món. Esperem que en l’asfalt del rally de França  es pugui, per fi, reivindicar en aquesta disciplina del món del motor.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Hotel el Molí

        Fa pocs dies, em van regalar un cap de setmana amb un hotel rural juntament amb una cata intensiva de vins. Primer us parlaré del Molí, un hotel rural de Pontons, Alt Penedès. Aquest hotel te una capacitat per 14 persones, repartides en diverses habitacions. La habitació que ens vam allotjar es diu l’alzina , és gran amb dues habitacions, una de matrimoni i un altre amb dos llits. Cuina i bany complert. Està decorada amb molt de gust i completament equipada. Nevera, aire condicionat, calefacció, TV, DVD amb pel·licules, microones,dutxa amb hidromassatge, etc. Les habitacions són grans i còmodes. A la part superior hi ha una sala conjunta amb una tele i varies taules, amb una zona de fumadors a l’exterior. Molt maca.
       També disposen d’un restaurant, El Papá,  on has d’anar a esmorzar i a fer els demés àpats. Depenent del regim d’allotjament que hagis triat. L’esmorzar és abundant i deliciós. Els menús que et fan si menges allà són molt diversos, complerts i bons. A la carta hi ha des de una mariscada a un plat de caça, d’ un filet a un arròs. La carta de vins feta a la mida del restaurant i de la situació. També disposen de diferents apartaments, a la part superior del restaurant. Els propietaris?,  sense comentaris, amables cordials i professionals. Nosaltres varem tractar més amb la Carme i ens va tractar més que bé. Es nota que fa anys que es mouen en la professió. Totalment recomanable, Ah! i molt tranquil. Us poso l’enllaç per si us interessaEl Molí

dijous, 9 de setembre del 2010

Per llegir una mica

Vaig comprar el llibre perquè, com que sóc aficionat al món del vi (més que a la lectura), em va agradar la sinopsi de la contraportada. No havia llegit fins ara l’autor, Noah Gordon, el coneixia “d’oïdes” pels seus títols com El Metge o Chaman, però no m’havia cridat mai l’atenció. La bodega, és una novel·la que es podria definir com un relat  històric de la nostre terra durant el segle XIX , segons el mateix autor. Abans de compra-la vaig llegir opinions per Internet, i n’hi havia de totes menes, de bones, de dolentes i de regulars, no em van ajudar gaire. Dons bé, la vaig comprar i em vaig posar a llegir-la i no m’ha defraudat gens, és neta, ràpida i senzilla. Crec que relata molt bé els sentiments i situació dels personatges, la realitat social de l’època, creant una història realment original i creïble, fent que la seva lectura sigui senzilla, profunda i adictiva  alhora. Totalment recomanable pel qui vulgui endinsar-se una història, de treball, amistat, vi i traïcions, ben escrita i ambientada en la Catalunya rural del segle XIX. 

dilluns, 6 de setembre del 2010

Terra cremada

       Ara que ha passat la fal€ra de construir, te’n dons compte, que hi ha molt sòl potes enlaire. Terrenys buits enmig d’una illa de pisos. Pisos i cases unifamiliars a mig construir o gairebé acabades, però buides. Polígons industrials amb 4 naus acabades i la resta a mitges, totes buides això si. Altres polígons amb dues empreses funcionant i la resta sense edificar ni urbanitzar. Aquí és on veus el mal que ha fet la filosofia de la totxana i l’especulació que va regnar durant molt temps en aquest país, la cobdícia de tots, dels qui veníem i dels qui compràvem,de les administracions en el seu afany recaptatori i prou. Tant els hi era la resta. Se’ls hi en fotia que acabessin la urbanització. L’únic que els hi interessava era els diners que en  podien treure. Tant és així que hi han polígons que has de sortejar les clavegueres per no quedar-hi clavat, zones residencials on han passat 10 promotors diferents i no han acabat mai tota l’ubanització. Però si que han pogut vendre les seves edificacions. Tot això, és clar, amb el vist i plau de tothom. M’agradaria que tot pogués tornar a la normalitat i poder dir que hem reflexionat i  en hem après, però sincerament, no crec que hagi servit per res, a part de molts escrits, amb opinions de molt tipus, com aquest.