dissabte, 9 d’abril del 2011

Restaurant L'Angle

              Sincerament, quan estàvem apunt d’entrar la curiositat de com seria un restaurant amb una estrella Michelin se’m menjava per dins, una novetat per nosaltres, que feia dies que esperàvem amb expectativa. Al entrar vaig quedar sorprès de l’espai que oferia la sala, molt espai sense taules, petit i gran alhora. Tot seguit vaig fixar-me en la il·luminació, suau, relaxant però suficient. La decoració molt acurada, a cada taula una espelma i una orquídia natural. Una noia que feia de cap de sala ens va atendre, i ningú més!! Estàvem sols. Al cap d’una estona van sortir un parell de cambrers, i en tota la nit en vaig contar quatre. Hi havia muntades 12 taules per un total de 26 comensals. Un sopar en família. La taula que ens van donar, està situada a l’entrar a l’esquerra i centrada, cosa que va facilitar el poder fixar-nos en tot moment en la resta de la sala. Neòfits curiosos!! Com que teníem molt clar que faríem un menú degustació, varem ser ràpids en l’elecció. El menú de temporada i una ampolla de vi. Aquí la cosa ja es va complicar un xic més. Els preus eren abusius. Al final, un Bàrbara Forès  Negre 2006.
                   A partir d’aquí d’impaciència del primer cop, i de sobte va començar la festa per els sentits, només amb el bloody mari que ens varen portar per l’entrant ja me’n vaig adonar del espectacle sensorial que seria aquell sopar, gustos, contrastos, textures i colors que es fonien per poder ser gaudits fins l’última engruna. La desfilada de plats va durar unes dues hores, amb un servei molt acurat i correcte. El menjar indescriptible, minimalisme en estat pur, disseny, qualitat i transformació total de l’estereotip. Al principi cada plat ens va sorprendre més que e l’anterior, però a mida que anaves menjant, cada un de nosaltres, va triar un favorit. Tot i així, no deixàvem perdre detall del que portaven a les taules del costat. El pa també ens va agradar molt, te n’oferien de dos tipus (blanc i negre) que ens van dir que eren d’elaboració pròpia, cada cop que te’n quedaves sense, te’n tornaven a oferir. Els vaig provar tots dos i eren molt bons. El blanc, era d’aquells densos com els de pagès d’abans, el típic per poder fer una llesca de pa vi i sucre, sense la por de que et caigués tot a terra. El negre, a part de ser bo, no puc aportar més, ja que normalment no en menjo. La carta de cafès i infusions està bé, varietat a preus no massa desorbitats. Si fas cafè o infusió, et conviden a uns altres postres.
                   Com he dit abans el servei va ser molt correcte, acurat fins l’últim detall, sense ser empallegós, i a destacar l’amabilitat del personal. Abans de cada plat t’explicaven en que consistia el plat, realment, en algun feia falta per poder tenir tota l’ informació abans de menjar-t’ho. El que no em va agradar, és que l’ampolla de vi, no la vaig poder ni tocar, ens la van ensenyar, la van obrir, em van oferir tastar-la, cosa que vaig declinar com sempre i em van deixar el tap en un plat, aquest va ser l’únic contacte que vaig tenir amb l’ampolla. Suposo que és el normal en llocs d’aquest tipus, però a mi m’agrada tenir l’ampolla a mà, poder mirar l’etiqueta i servir-me’l jo mateix. Suposo que són manies que tenim alguns.
                   L’experiència ens va agradar molt, el preu no tant, però bé ja ho sabíem. De totes maneres és un tipus de cuina molt elaborada, amb molta demanda, i ningú pot negar que molts cops és art, per aquestes raons, suposo, té aquest preu, però alhora, n’abusen una mica. Personalment, tot i no ser el meu tipus de cuina, ho repetiré, potser tardaré una mica de temps però no tant com fins ara. L’única crítica que puc fer és, com he comentat abans, la carta de vins, era caríssima m’atreviria a dir impagable, i no per la quantitat sinó pel percentatge, abusiu!! Per el que he pogut anar llegint, és una costum molt estesa. Però a totes les taules hi havia vi o cava, ens queixem però consumim.
                   El binomi Hotel El Món + Restaurant L’Angle, és una experiència més que recomanable, sense menystenir la resta del món Sant Benet.

2 comentaris:

  1. Tampoc es que jo freqüenti massa els Michelins, però he de dir que en general m'incomoden. Potser l'únic en que m'he sentit a gust és el Can Bosch de Cambrils...
    Però com que soc persona que tinc gana i gaudeixo molt del menjar, acabo gaudint el mateix d'un plat "estrella" que d'un plat clàssic sense creativitat... i no hi ha res que m'empreny més que pagar més del que crec just.
    Ja sé que en aquests llocs tenen quasi un cuiner per persona... però es que jo no soc gelós i puc compartir...;)

    ResponElimina
  2. Suposo que al ser el primer cop ens va impressionar, tot i ser tot molt correcte i bo, em vaig quedar amb una mica encaboriat per culpa dels preus de la carta de vins. Una molt bona carta, amb vins que conec i d'altres que no, per això puc dir que els preus al meu entendre, eren més que excessius. En quan al menjar penso com tu, possiblement gaudeixi més d'un filet a la brasa que no un d'un plat "estrella". Tot i així una gran experiència.
    Salut!!

    ResponElimina