Sonet

A Josep Clarà

Jo sé que viure és com un somni breu
sotmès al ritme d’una llei antiga,
i sé que el cos que es vincla de fatiga
té ja un espai guanyat als ulls de Déu,
perquè d’un temps, inesperat i lleu,
n’ha fet una arma de treball amiga.
Mes sé també que quan la Dama abriga
ànima i cos i els parla amb el mot seu,
un tremolor indefinible signa
aquell instant suprem i, essent benigne
el somni de la mort, s’aferra i creix
i omple l’espai i el cor una basarda
de tot, com quan la nit en serra isarda,
de cop, davant dels ulls, enorme, neix.

MIQUEL MARTÍ I POL