de posar-me altra vegada aquell jersei
amb colzeres de cuir
i de tornar a treure el canari
a l’ampit de la finestra.
No se sap mai, els vents…
I he sentit dir que els mots,
si un els aireja,
espeteguen més fort a dins la boca.
Obriria la porta del carrer
i, fins i tot, potser em passejaria
amunt i avall de la vorera,
amb aquell aire adust i reptador
de quan t’emmirallaves amb orgull
perquè el cos t’era dòcil.
Si ho mires bé t’adonaràs que els ruixats
no s’enduen sinó terra sobrera."
MIQUEL MARTÍ I POL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada