Poema

Ens sabíem tan orfes, Senyor, tan mancats de tendresa
que ens planyíem de nit amb estranyes cançons de bressol,
invocant antiquíssims camins, car ens era defesa
l’alta ruta que mena a la llum per rials de consol.
I de sobte ens miràveu, Senyor, i ens sentíem perfectes
i ens lliuràvem a Vós com es lliura l’ocell a l’espai.
I un matí ens infantava de nou en els mínims objectes
sense angoixa ni plor, dolçament, com un íntim desmai.
Ara el temps, entre Vós i nosaltres, és viva paraula.
Per vivència de Vós coneixíem el do de la llum.
Cavarem en la nit fins que el vent destrueixi la faula
i després Vós fareu que no es perdi, per sempre, el perfum.

MIQUEL MARTÍ I POL