Tóquio Blues

         

      Després de sentir a parlar molt sovint d’Haruki Murakami, la curiositat va fer que busqués informació sobre ell a internet i em va cridar l’atenció  un parell de coses de la seva biografia, una va ser que és net d’un monjo budista - per part de pare - i l’altre, que amb 25 anys, va obrir un bar de Jazz a Tokio. El primer  possiblement irrellevant alhora d’escriure, però no el segon, el fet de decidir obrir un negoci propi l’any 1974 i amb aquesta edat, em va fer pensar, i possiblement especular, sobre el seu caràcter i alhora, em va esperonar a llegir alguna de les seves obres, i sense saber-ho, vaig triar per començar la novel·la de més anomenada.

        El títol original és Norwegian Wood, una cançó dels Beatles publicada per primer cop l’any 1965. En aquest relat, Murakami ens explica a través d’uns personatges molt acurats, la relació d’uns estudiants adolescents, al finals dels anys 60, on es barreja l’amor, la traïció, l’amistat, la tristesa, el desengany, la mort, la superació... dins el context de la societat japonesa en aquells moments. Explicant tot amb detall, agilitat i  subtilesa, i mostrant en tot moment l’estat d’ànim de cada personatge  cosa que va fer que m’enganxés de seguida.

         Sense dubte em va agradar molt i no tardaré a tornar a llegir l’autor.

        Temps més tard, vaig veure la pel·lícula, tot i no desagradar-me, vaig trobar a faltar una mica més de profunditat, em va semblar com si fós una pinzellada de la història, deixant-se molts moments importants. En canvi em va agradar molt la fotografia, gràcies a ella vaig poder encabir la història dins el marc social de l’època. Per a mi va ser un bon complement a la novel·la.

Atrapada al Mirall

          Aquesta novel·la de la Gemma  Lienas, publicada al 2007, la vaig triar per que necessitava llegir un historia curta. Vaig llegir la contraportada i em va cridar l’atenció, i no em va defraudar!! l’autora narra la història d’una manera planera, però alhora intensa i t’endinsa en una relació matrimonial, vista a través dels personatges, després de la mort de la dona en un accident. De mica en mica la psicologia de cada un d’ells t’aplana el camí per treure’n l’entrellat.

         M’ha agradat molt, tant la trama com els personatges, totalment creïbles i fàcil de llegir – en tres estones, cosa gairebé impensable en mi –. Però el que més m’ha agradat ha sigut la sacsejada emocional que m’ha provocat, fent-me pensar molt en les relacions entre persones. I sobretot en las que existeixen abusos o maltractes, on la fragilitat d’unes, la maldat i/o la necessitat de poder d’altres, la por, la covardia o inclús el lucre d’unes terceres, fan d’aquesta interacció un gran perill , molts cops latent, on les segones subjuguen a les primeres amb el vist i plau de les terceres, essent molt difícil de detectar des de fora del cercle i alhora poder ajudar.

         Crec que val la pena llegir-la.

Cobra, Frederick Forsyth

        Forsyth, és un dels meus novel·listes anglosaxons preferits, juntament amb en Follet. La seva primera novel·la em va arribar a les mans amb 12 anys. En aquells temps, les caixes d’estalvis, encara tenien un petit detall amb els seus clients per Sant Jordi, gràcies aquesta iniciativa, el meu pare va portar a casa un exemplar de L’Alternativa del Diable, i jo el vaig començar a llegir. He de confessar que, naturalment, no vaig entendre ni el títol. Anys després vaig intentar-ho un altre cop amb més fortuna. Dons a partir d’aquella precoç troballa vaig llegir d’altres obres i a dia d’avui les he llegit totes excepte L’Emperador i altres relats, i Cobra. Aquesta última li va arribar l’hora fa pocs dies, i he de dir que tot i ser el típic relat d’en Forsyth és el més atípic de tots. Al donar el protagonisme de la novel·la a dos antics personatges, – Paul Deveraux i Calvin Dexter, personatges del Venjador - perd aquell plus d’excel·lència que assoleix amb el desenvolupament dels personatges. Novel·la totalment documentada, amb acció i crítica. Molt fàcil de llegir. Tot i així, a anys llum de les seves millors obres escrites a la dècada dels 70. Totalment recomanable als seguidors, però si no heu llegit res de la seva obra us recomano Els Gossos de la Guerra i Odessa, per a mi excelents.


Fotogràfia agafada de la pàgina oficial de l'autor.

Steve Alten - Trilogia Maia

            Mai havia llegit una novel·la de ciència ficció, però a l’assabentar-me’n d’aquesta trilogia vaig començar a llegir-la, per veure que tal era. Suposo que després del viatge, ja fa uns anys, a Mèxic i veure el recinte de Chitzen-Itzà va quedar dins de mi un bri de curiositat sobre la macabra, però alhora, tècnicament fascinat cultura meso americana. I si a més, ho  amaneixes amb una frase apocalíptica com la fi del món al solstici d’hivern del 2012, dons, per que no provar-ho de llegir?.

         La primera de les tres porta el nom del Testament Maya, però el seu títol original és Domain. Publicada al 2006.  La segona es va publicar al 2007 i s’anomena La Resurrecció  Maya, amb el títol original de Resurrection. I per últim la tercera, publicada al 2010, i que s’anomena Apocalipsis Maya, i el seu títol original és Phobos: Mayan Fear. En conjunt una bona obra, enfocada als amants de la ciència ficció, que tot i trobar-la molt enrevessada - i potser aquí és on hi vaig trobar realment l’encant – em va mantenir enganxat durant els tres llibres. També he de dir que en algun moment se m’ha fet una mica incomprensible en alguna de les descripcions, degut, possiblement, a una falta de imaginació per part meva. També he tingut la sensació de que la història te molta més força que els personatges, que tot i la seva importància, no tenen la profunditat que, al tractar-se una trilogia, presumeixes en un principi tindran. Una recomanació que jo sempre intento fer tant en novel·la com el pel·lícula, mirar el títol original, a vegades t’ajuda. I si us agrada la ciència ficció, o sou dels que esteu inquiets pel que passarà al solstici d’hivern d’aquest any, no dubteu en cap moment en començar a llegir Domain. Tot i que per a mi, individualment, la millor és Resurrection.

Pa negre

           Després d’uns quants dies d’haver llegit la novel·la , vist després la pel·lícula, i un cop passat tot el rebombori per la notícia de la nominació als Oscars, m’atreviré a donar la meva modesta opinió sobre aquest binomi, on personalment em vaig sentir una mica sorprès. Vaig trobar que les sensacions que em va transmetre la pel·lícula, van ser molt diferents a les de la novel·la.

         Quan llegia, podia ficar-me dins dels personatges, com si jo hagués pogut viure aquella història en un món rural, ple de dificultats per els nens, i no tant nens, però garantia d’un plat a taula, en una època de misèria, per la majoria, humiliació ,doble moral, vençuts i vencedors. Crec també, que en la novel·la destaca el protagonisme dels nens per sobre de tot el demés, amb un llenguatge molt encertat on recupera mots, que potser, molts de nosaltres també teníem en l’oblit. En canvi la pel·lícula, em va transmetre un altre punt de vista, el mateix relat però, des d’un altre perspectiva, inclús complementaria, fosca, sense la profunditat de la família, sense el paper, sempre important, majestuós i cohesionador de l’avia, més enfocat a la confrontació entre vençuts i vencedors,  sense aprofundir gaire en el personatge de l’Andreu, i en els seus dimonis interiors. Sembla més l’historia dels seus pares.

         Dit això, només puc expressar la meva admiració per la novel·la, és excel·lent, ben escrita i profunda, en tot moment va aconseguir transmetrem molts records i sensacions, així com recordar moltes paraules que tenia rovellades, i alguna, veure-la escrita per primer cop. Amb la pel·lícula també vaig gaudir molt, una gran interpretació de tots però en particular dels nens, amb una gran fotografia i un bon guió, però crec que no em va arribar a transmetre el que esperava d’ella, potser el problema va ser aquest, que esperava, i potser massa.

         De totes maneres crec que és una gran pel·lícula pensada, escrita, produïda, realitzada i interpretada en català que donarà la volta al món, i això serà un gran argument per seguir lluitant per la nostra cultura.

          MOLTA SORT!!!


NOTA: les fotografies estan agafades d'internet

El socio, per passar una bona estona

La novel·la és d' en  Jonh Grisham, un escriptor nascut a estats units i doctorat en dret, al principi es va dedicar a exercir la seva professió i arran d’ el testimoni una víctima, va començar a escriure ,com a hobby,  la primera novel·la . No havia llegit mai aquest autor, ni en principi, era el meu tipus de novel·la, però tot s’ha de provar,així saps si t’agrada. Al principi se’m va fer estranya, però m’hi vaig enganxar de seguida i cada cop és més interessant, et va endinsant en la trama i et te en suspens fins a la última fulla, gairebé paraula. Per a mi està molt ben escrita ,  els personatges estan a l’alçada de la trama, la trama es bona i inclús el final és, si més no, genial. Si us agrada llegir novel·la d’ advocats, corrupció, enginy, en definitiva un thriller ben escrit , us la recomano.

Cubierta de “El socio” © Byblos. Todos los derechos reservados. Detalle de la web oficial de John Grisham © Random House. Todos los derechos reservados. Cubierta de “The partner” © Dell Island Books. Todos los derechos reservados.

Per llegir una mica

Vaig comprar el llibre perquè, com que sóc aficionat al món del vi (més que a la lectura), em va agradar la sinopsi de la contraportada. No havia llegit fins ara l’autor, Noah Gordon, el coneixia “d’oïdes” pels seus títols com El Metge o Chaman, però no m’havia cridat mai l’atenció. La bodega, és una novel·la que es podria definir com un relat  històric de la nostre terra durant el segle XIX , segons el mateix autor. Abans de compra-la vaig llegir opinions per Internet, i n’hi havia de totes menes, de bones, de dolentes i de regulars, no em van ajudar gaire. Dons bé, la vaig comprar i em vaig posar a llegir-la i no m’ha defraudat gens, és neta, ràpida i senzilla. Crec que relata molt bé els sentiments i situació dels personatges, la realitat social de l’època, creant una història realment original i creïble, fent que la seva lectura sigui senzilla, profunda i adictiva  alhora. Totalment recomanable pel qui vulgui endinsar-se una història, de treball, amistat, vi i traïcions, ben escrita i ambientada en la Catalunya rural del segle XIX.