Berga-Santpedor 2013

                   El diumenge dia 10 de novembre, vaig fer la meva primera Berga-Santpedor  amb Btt. Una travessa popular de 58 quilòmetres i amb un desnivell acumulat de 981 m de pujada i 1304 de baixada. En principi, aquesta travessa, era un repte de cara l’any vinent, però, animat per un dels meus companys de sortides, ens hi vam inscriure. He de dir que només porto des del febrer anant en Btt, mai abans havia agafat una bici seriosament. Aquesta raó va fer que un cop inscrit comencés a dubtar de la meva decisió, millor dit, de la meva capacitat física per dur-la a terme, i anava demanant a la gent, que sabia que l’havia fet, la seva opinió. Com és normal, cada opinió era diferent i ningú em va ajudar gaire, al contrari, encara em feia dubtar més. Només una persona, un altre dels companys que sovint sortim, i que l’havia fet, ja fa temps, un parell de cops, em va dir que la faria bé.  Doncs bé, un cop ja no hi havia marxa enrere vaig intentar preparar-me una mica. Vaig poder fer tres o quatre sortides interessants, però mai amb el desnivell positiu que hauria de fer, i encara menys amb tants quilòmetres, però tot i així, molt content amb els resultats i sobretot amb les sensacions obtingudes. Arribat aquest punt, alguna cosa dins meu sabia que la faria, el que no sabia era el que realment patiria.

  

                      Per fi va arribar el dia, sense gairebé dormir, cosa a agrair als meus nervis, em vaig llevar a les 6 del matí, vaig esmorzar una mica, vam carregar la bici al cotxe de l’Enric, i... cap a Berga falta gent!! Un cop allà el primer dilema “com m’he de vestir?”  Hi havia al voltant de 3 graus, però sabia que al cap d’una hora la temperatura aniria pujant, tot i així em vaig abrigar força, realment tenia fred. Això si, a capes, per poder-me-les anar traient si convenia. A un quart de vuit arribàvem al pavelló, lloc de sortida. Un cop allà vaig quedar bocabadat de la quantitat de ciclistes que hi havia. A dos quarts de vuit van començar a sortir els primers, nosaltres a  tres quarts de vuit vam passar pel control de sortida, ara si que havia arribat l’hora de la veritat, 58 quilòmetres per pedalar. Els primers vuit o nou quilòmetres van ser terribles, no podia, no trobava el ritme, el company s’allunyava i no hi havia manera de poder-lo seguir, ho passava malament i vaig patir pensant que em quedava tota la travessa per endavant.  Però després ja va estar, vaig trobar el meu ritme i vaig anar fent, això si, una mica per sota del que potser  podia, però volia ser conservador al no conèixer el recorregut. Quan vam arribar als corriols abans de Casserres es va fer un tap extraordinari. Allà va ser l’ únic lloc on vaig haver de baixar de la bici, era impossible poder fer els corriols amb tanta gent, i per cer sincers hi havia algun pujador, que possiblement sense gent tampoc l’hauria pogut pujar, però com a mínim ho hagués intentat. Un cop arribats al control de Casserres vam esmorzar una bona botifarra. Un cop tips,  a seguir cap al proper control aquest situat a Serrateix uns onze quilòmetres més endavant. Segurament aquest sigui el tram més dur ja que puges fins el punt més alt del recorregut 760m. Tot i així el vam fer bastant bé, patint una mica, però bé. Després del control venien uns sis quilòmetres de baixada molt maca, però alhora molt perillosa degut a la quantitat i quantitat de pols que anàvem aixecant entre tots. Hi havia trossos que gairebé no veies al de davant. Després vam arribar al control de Sant Cugat del Racó i al de les Vilaredes, aquest, aproximadament, catorze quilòmetres des de Serrateix. Segurament fos el tram menys exigent físicament. A partir d’aquí, la pujada a la torre del moro i posterior baixada a Castellnou, uns 6,5 quilòmetres. Aquest va ser el tram on ho vaig passar pitjor, i no va ser a la pujada, va ser baixant de la torre del moro fins al control. Des del control anterior el recorregut, fins ara separat, dels ciclistes i els caminants es compartia fins arribar al final. Aquest fet va fer que la pista, que ens portava de dalt la carena fins a baix  el control, amb molta pedra solta i plena de gent corrents m’exigís molt. Havies de tenir molta cura dels corredors i alhora dels rocs. Un cop arribats al control ja només quedaven uns 8 quilòmetres fins a Santpedor , en la major part coneguts. Després de 5 hores i 15 minuts arribàvem a la plaça de la vila de Santpedor, on només arribar ja vaig sentir el caliu de la família que m’estava esperant.

                        Estic molt content d’haver-la fet, sobretot per que vaig arribar molt bé físicament, cosa que em dona ànims per tornar-hi l’any vinent i intentar superar-me – no crec que sigui gaire difícil, només retallant una mica el temps aturat als controls ja gairebé guanyaria un quart d’hora – i alhora buscar nous reptes per fer, dins de les meves possibilitats.