Tóquio Blues

         

      Després de sentir a parlar molt sovint d’Haruki Murakami, la curiositat va fer que busqués informació sobre ell a internet i em va cridar l’atenció  un parell de coses de la seva biografia, una va ser que és net d’un monjo budista - per part de pare - i l’altre, que amb 25 anys, va obrir un bar de Jazz a Tokio. El primer  possiblement irrellevant alhora d’escriure, però no el segon, el fet de decidir obrir un negoci propi l’any 1974 i amb aquesta edat, em va fer pensar, i possiblement especular, sobre el seu caràcter i alhora, em va esperonar a llegir alguna de les seves obres, i sense saber-ho, vaig triar per començar la novel·la de més anomenada.

        El títol original és Norwegian Wood, una cançó dels Beatles publicada per primer cop l’any 1965. En aquest relat, Murakami ens explica a través d’uns personatges molt acurats, la relació d’uns estudiants adolescents, al finals dels anys 60, on es barreja l’amor, la traïció, l’amistat, la tristesa, el desengany, la mort, la superació... dins el context de la societat japonesa en aquells moments. Explicant tot amb detall, agilitat i  subtilesa, i mostrant en tot moment l’estat d’ànim de cada personatge  cosa que va fer que m’enganxés de seguida.

         Sense dubte em va agradar molt i no tardaré a tornar a llegir l’autor.

        Temps més tard, vaig veure la pel·lícula, tot i no desagradar-me, vaig trobar a faltar una mica més de profunditat, em va semblar com si fós una pinzellada de la història, deixant-se molts moments importants. En canvi em va agradar molt la fotografia, gràcies a ella vaig poder encabir la història dins el marc social de l’època. Per a mi va ser un bon complement a la novel·la.