dimecres, 26 de juny del 2013

Ara et penso

Ara et penso —tan lluny!—
i t’invento un posat
expectant perquè m’omplis
aquest buit de la tarda.
Cada mot és un món
amb rius imars i pobles,
o un vidre trencadís,
o una cambra en silenci.
Que lent el pas del temps!
Que feixuga la vella
solitud i que pròxims
els teus ulls, quan t’invento
un posat expectant
perquè m’omplis la tarda.



MIQUEL MARTÍ I POL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada